Escena: Fabrica de roba de refugiats a Europa S.XXI
Basat: Ballet Giselle Transformat al S. XXI, adaptació dramaturg Ruth Little
Compositor Vincenzo Lamagna després de l’original partitura d’Adolphe Adam
Coreograf: Akram Khan
Estrena: 2016 Palace Theatre, Manchester
Personatges: Giselle, Albrecht, Hilarion, Bathilde, Propietari, Myrtha …
BALLET DE 2 ACTES
Font danceeurope
Acte I
S’obre en la penombra, la llum va fent a poc a poc per revelar cossos aparentment decapitats que empenyen una immensa paret de pedra que domina el prosceni. Després ens adonem que el que està passant és que el mur s’està movent amb lentitud cap a darrere per crear l’espai dels treballadors de la fàbrica. Khan i Little han sabut establir una connexió entre el declivi de la indústria tèxtil de Manchester al S. XIX i el de la de Bangladesh al S.XX. En tots dos llocs les fàbriques que havien estat centres per al treball van acabar sent espais industrials devastats. El vocabulari de Khan és perfecte per a aquesta història d’humanitat relegada.
Malgrat la seva lleugeresa, Alina Cojocaru és una Giselle plena de determinació i Isaac Hernández, en el paper d’Albrecht, està caracteritzat com un noi simpàtic. Tots dos habiten la coreografia amb tal naturalitat que sembla que els moviments extrems de Khan fossin el seu mitjà d’expressió natural. Els girs a l’aire són brillants i va haver-hi picades d’ullet al ballet original que van resultar molt reconfortants com la pantomima entre Giselle i Albrecht.
A mesura que la paret comença a elevar-se des del seu eix central (cosa que resulta increïble perquè sembla pesadíssima), una lluentor encegadora s’obre pas per revelar el món dels propietaris que semblen extraterrestres descendint d’una nau espacial. Són enormes i les seves sorprenents vestits els caracteritzen molt bé tant físicament com a nivell psicològic. Hilarión lidera la dansa per als aristòcrates i la història es desenvolupa com en l’original amb Albercht forçat a triar a l’enlluernadora Begoña Cao (Bathilde) en comptes de la seva pobra amant. Giselle, embogida, queda atrapada enmig d’una multitud, una mena de teranyina feta de cossos que l’engoleix fins fer-la desaparèixer. Finalment la munió es dissipa i en el centre queda el cadàver de la protagonista sobre la falda de Hilarión. Ja amb ella morta, el mur, aquesta estructura impenetrable, comença a girar cada vegada més ràpid.
Acte II
La tensió segueix creixent fins a aconseguir nivells de pel·lícula de terror. Stina Quagebeur, en el paper de la Reina de les Wilis, és una autèntica dictadora, alta i cruel. La forma en la que desperta a Giselle, arrossegant el seu cadàver per l’escena i executant bourrés és molt convincent i Cojocaru va estar molt justa: brilla especialment en aquest acte i entenem a la perfecció tots els matisos del conflicte entre els seus dos mons, cosa que ens permet identificar-nos amb ella. Les Wilis són salvatges i pel que fa les veiem començar a retorçar els dits (l’ús que Khan fa de les mans, tan presents en la seva formació en danses clàssiques de l’Índia, és exquisit) ja sabem que Hilarión està condemnat a una mort violenta. Els seus llargs pals de bambú els permeten crear elegants formes que accentuen la seva sofisticació. M’hagués agradat que les Wilis s’encarreguessin també d’Albrecht però el ballet acaba amb l’afirmació de l’amor d’aquest per Giselle i el desafiament d’ella a la Reina. Mentre es va amb Myrtha, Cojocaru mira Albrecht amb els seus ulls negres com si volgués penetrar en la seva ànima per a la resta de l’eternitat. Tan profunda ser aquella mirada que quan Hernández va sortir a saludar semblava estar encara tan traumatitzat com tots nosaltres.
I recordem que a cascavells realitzem els activitats en grups reduits per donar-ne una bona formacio i Dirigides per la nostra professora titulada en la Royal Academy of Dance (entre altres), amb una llarga i brillant carrera com a ballarina.
Posa’t en els Millors mans !!!
